Evolucions tèrmiques de la terra
Centre Céramique Contemporaine La Borne
No modelo les peses, el meu treball es
basa en reunir les condicions perquè les formes apareguin.
Totes les
formes bàsiques inicials son políedres regulars o conjunts de políedres, cares
planes d’angles rectes i perfilats, on queden gravades totes les alteracions
formals del caos del procés posterior.
L’acció constructiva de la forma, en un
primer moment, tant pot ser la de barrejar el material a la pasta (granulat de
vidre, flocs, blat de moro, etc.) com la de sucar el material dintre la
barbotina perquè l’absorbeixi ( esponja, paper, etc.). En una segona fase
constructiva es planteja el recobriment, o no, de les superfícies del volum
base amb barbotines o planxes de la mateixa pasta o diferent. Les diverses
densitats, segons el tipus i quantitat de matèria barrejada i el recobriment
posterior, determinarà el comportament tant durant el assecat, com durant la
cocció.
Finalment els acabats superficials, malgrat que
en algunes peces puguin adquirir un gran protagonisme, tant sols acompanyen i,
en alguns casos, reforcen l’estructura de la forma, en general, vidrats
transparents per il·luminar i suavitzar
zones o com a suport dels llustres metàl·lics, son bàsicament els recursos
amprats.
Al límit
succeeixen les coses que m’interessen.
Des de la vitrificació mínima, on el fang i
a no es desfà al contacte amb l’aigua, fins al pas a un estat de semifusió o
fusió, on la forma perd el volum tridimensional i busca estirar-se en un intent
d’ocupació màxima de la superfície i conjuntament amb totes les fases
intermèdies de temperatura, donen l’ampli marge evolutiu de les formes base cap
a nous aspectes íntims del joc entre matèria i foc. Dilatacions i contraccions
per temperatura, pèrdua de volum per vitrificació, moviments de la forma per
fusió, desplaçaments de la matèria sòlida sobra fons inestables,... condicions
que recorden l’origen i evolució de la terra, recreacions de testimonis del
poder de la natura a escala humana.
De ben segur que al darrera de tot, unes
determinades lleis físiques i químiques actuen inalterables i coordinant els
processos però, malgrat tot, la recerca de raons científiques no és el treball
del cercador de formes, quan no hi ha explicació apareix la màgia. El forn, com
a factor últim determinant del resultat final, es la fase menys visible, una
capsa tancada on els sentits penetren lleugerament i amb dificultats, una visió
mínima de l’interior per la mirilla, una sonda que t’indica la temperatura d’un
sol punt, el soroll de la combustió, l’olor dels gasos efervescents despresos
de mil i una reaccions, son els únics elements de valoració conjuntament amb
una incerta experiència que per l’ho únic que et prepara es per la sorpresa. Un
abans i un després sense retorn, aquesta és la idiosincràsia del procés
ceràmic.
Cada una de les peces son úniques i
irrepetibles, en el punt en que mostren físicament la metamorfosi del fang, segons una
determinada densitat i volum i en un precís
moment de tensió interna per l’acció del foc que, al desaparèixer, queda
el testimoni de la forma, mai mes mal dit, congelada. Una pèrdua definitiva de
la plasticitat en favor de la duresa. En principi aquesta és una característica
comú a tota la ceràmica, la diferencia està en que en el meu treball, es el
factor determinant conformador de l’obra.
El meu treball no es una abstracció de la
realitat, son realitats, obtenir el màxim de diversitats de comportament del
fang i la seva consolidació en peces, que siguin el reflexa d’un instant, en el
que l’ho anterior i l’ho posterior es pugui intuir com a part d’un procés.
Les formes no es creant, ja existeixen, la
feina està en descobrir-les, fer-les aparèixer....
Joan
Serra.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)